Emili

Emili deia que li eixien taques en les mans de beure vi.
Hui, quan Maria em va agafar de les mans per dir-me "gracies"
vaig haver de pensar en Emili per no ficar-me a plorar.
Maria te les mateixes taques en les mans que tenia Emili;
però el remei estava més a prop de les llàgrimes, unes llagrimes de tristor,
que el missatge que m'estava donant Maria,
que em provocava llagrimes de vergonya i d'alegria.
Vaig recordar que feia molt que ningú m'agafava les mans,
i em mirava als ulls mentres em deia alguna cosa bonica.
Va ser com si algú d'una empenta em tornara a la vida
o al menys em feia conscient de que estava vivint.
A més no vaig poder llevar les mans per torcarme els ulls;
així que no em quedava més remei que mirar a un costat
alçar el cap, com pensant que les llagrimes tornarien cap a dins.
Vaig recordar quan estava fent el programa de desintoxicació
i quan algú volia provocarme sentiments, em creava una tensió,
després em tocava, el braç, la cara, la galta, i jo, com un xiquet
esclatava en un plor sense fí.
Les últimes mans que havien tocat les meues havien estat
les de la meua filla, abans de que sa mare se la emportara
per no tornar-la a vore mai més.
La petita Mar, així es diu la meua filla, em donava la mà
amb una suavitat que feia que tots els meus pels s'alçaren.
M'acariciava les mans i mirava si feia cap gest per saber
si m'agradava o no.

Maria no va entendre que li diguera : Gracies a tu,
perque ella va pensar que només havia fet jo alguna cosa per ella
i no va pensar que jo li estava molt agraït,
per tot allò que m'havia fet recordar:
Emili, que tenia sentiments, que estava viu,
el meu temps de rehabilitació, i a la petita Mar.